La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona defensa la declaració unilateral d’independència si l’estat prohibeix la consulta

Imatge

La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona sosté que l’autodeterminació de Catalunya és un dret inalienable en tractar-se d’un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en la legislació internacional. La comissió confirma que l’actual marc de la constitució espanyola no permet l’autodeterminació de Catalunya però recalca que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l’expressió de la voluntat popular. En aquest sentit, defensa tant la convocatòria d’un referèndum com la declaració unilateral d’independència. En aquest darrer cas, si el govern espanyol impedís la celebració d’una consulta.

La Comissió de Defensa de l’ICAB remarca que el dret a l’autodeterminació està reconegut internacionalment i ha donat com a resultat que el nombre d’estats sobirans s’hagi quadruplicat des del 1900 fins ara, i subratlla que 20 d’aquests són resultat de la secessió d’una part del territori, com ara Noruega, Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Lituània, Estònia i Letònia, Eslovènia o Montenegro.

El Col·legi d’Advocats desmunta l’argument espanyol que la sobirania popular resideix en la totalitat dels ciutadans de l’estat espanyol recordant que la Carta de les Nacions Unides atribueix el dret de decidir als pobles, no als estats. En aquest sentit, afirma, ‘no es pot discutir a la comunitat catalana la concepció de subjecte polític del dret de decidir’.

D’altra banda, constata que la constitució espanyola no permet l’exercici del dret de decidir però posa de manifest que això està en contradicció amb ‘la voluntat democràticament manifestada d’una comunitat nacional’. En aquest context, sosté que ‘aquesta concepció no pot acceptar el segrest de la voluntat popular en nom d’una legalitat imposada coactivament’.

Per tot plegat, la comissió considera que ‘el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliure i majoritàriament, expressi la seva voluntat -en sentit afirmatiu o negatiu-en relació a la creació d’un estat català sobirà’. Si guanyés l’opció independentista, afegeix, ‘el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió’.

Si l’estat impedís la celebració d’una consulta d’autodeterminació o es negués a acceptar el resultat d’una consulta, el Col·legi d’Advocats veu factible la declaració unilateral d’independència proclamada pel Parlament. Si això es produís, diu, ‘la declaració d’independència tindria efectes immediats per dotar d’existència política el nou estat’, perquè aquest ‘reuniria els criteris mínims de població permanent, territori determinat i autoritat política pròpia’, trets que defineixen un estat.

2 comentaris Digues la teva

  1. Enrique Cortes ha dit:

    Permeteu-me fer-hi un incís, en aquest article. Quan es publica un article d’aquestes característiques, s’ha de ser realista i no es pot enganyar la gent, i a més s’ha de posar sempre un enllaç al document original. Per començar, el títol no és correcte, s’ha de matisar. Aquest article va ser publicat el 7 de gener de 2013 per la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona, una de les 14 comissions de persones col·legiades del Col·legi d’Advocats de Barcelona; tan sols unes reflexions emeses per l’esmentada Comissió i no atribuïdes a la Corporació de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). De fet, un cop la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona va emetre aquest comunicat, l’endemà mateix l’ICAB va emetre un altre comunicat en resposta al primer:

    “Davant el Comunicat de premsa enviat el 7 de gener per la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del lliure exercici de l’advocacia en relació al dret d’autodeterminació, el Col•legi d’Advocats de Barcelona vol aclarir:

    1. Es tracta d’unes reflexions emeses per l’esmentada Comissió, que té autonomia tal com recull l’article 93.8 dels estatuts, per fer les comunicacions que consideri oportunes identificant-se com a Comissió i sense atribuir-les a la Corporació.
    2. La Comissió de Defensa és 1 de les 14 comissions de persones col•legiades del Col•legi d’Advocats de Barcelona. L’opinió oficial d’aquesta corporació l’expressen els comunicats i notes de premsa emesos per la Junta de Govern del Col•legi d’Advocats de Barcelona.
    3. El posicionament institucional de la Corporació continua sent el de la “Declaració institucional de la Junta de Govern de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de Barcelona” emès el passat 31 d’octubre i que reproduïm novament per a la vostra informació:

    “La Junta de Govern de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de Barcelona (ICAB), davant de l’intens debat social i polític que viu Catalunya i com a representant d’un col•lectiu històricament i especialment sensible als valors democràtics del país, fa pública la següent declaració:
    Les lleis, siguin del rang que siguin, han de ser promulgades, derogades o modificades d’acord amb les necessitats de la voluntat popular, expressades periòdicament i democràticament.
    Aquestes necessitats per naturalesa són prèvies, evolutives i canviants. El fet sempre precedeix el dret.
    La Junta de Govern de l’ICAB, conscient de representar un ampli col•lectiu de juristes de totes les ideologies, sensibilitats i sentiments, expressa el seu suport perquè es treballi dins del marc de respecte als drets fonamentals, tant individuals com col•lectius, i perquè la societat pugui avançar lliurement en el desenvolupament del que hagi estat expressat a les urnes amb la fermesa, seny, seguretat jurídica i profund sentit democràtic que sempre ens ha caracteritzat”.

    Per acabar, m’agradaria afegir que, malgrat considerar-me nacionalista/independentista, i desitjar de tot cor que aquest 2014 sigui un any històric per Catalunya, el que no podem fer és ser més papistes que el Papa i publicar mitges veritats. Siguem consciens de la transcendència històrica que estem vivint, però sempre amb la veritat per davant, no volguem semblar-nos a alguns polítics centralistes que només diuen mentides i ens ataquen amb l’estratègia de la por.
    —–
    Anàlisi jurídica de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona sobre el dret d’autodeterminació
    (http://tinyurl.com/autodeterminacio)

    Comunicat del Col·legi d’Advocats de Barcelona en relació al dret a l’autodeterminació
    (http://tinyurl.com/icab-es)

    Atentament,
    Enric Cortés.

    1. TxI ha dit:

      Benvolgut Enric,

      Moltes gràcies per la teva intervenció i aclariment. Tens tota la raó, el títol no és correcte i el canviem. A més, per a millor informació dels lectors d’aquest blog afegim el contingut del comunicat de la Comissió de Defensa de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i que es pot trobar a l’enllaç següent:

      http://acddh.cat/2013/01/analisi-juridic-de-la-comissio-de-defensa-dels-drets-de-la-persona-de-lil·lustre-col·legi-dadovocats-de-barcelona-sobre-el-dret-dautodeterminacio/

      EL DRET A L’AUTODETERMINACIÓ: ANÀLISI JURÍDICA DE LA COMISSIÓ DE
DEFENSA DEL COL·LEGI D’ADVOCATS DE BARCELONA

      

Al llarg dels quasi quaranta de la seva existència, la Comissió de Defensa dels Drets de
la Persona del Col·legi d’Advocats de Barcelona ha volgut estar present en tots els
 debats de transcendència social i jurídica que s’han produït en el nostre país, en tant que 
podien afectar drets fonamentals de la persona, tan individuals com col·lectius. En el 
moment actual, en el que el poble català es veu abocat a prendre decisions que poden
 determinar el seu futur com a nació, la Comissió de Defensa no pot estar absent del
debat, apassionant i apassionat, que s’ha encetat al voltant del dret d’autodeterminació, i
 és per això que vol expressar el seu posicionament al respecte, dintre com és obvi del
marc jurídic que li és propi.



      En primer lloc, hem de manifestar que el dret d’autodeterminació és un dret fonamental
i universal de tots els pobles, vigent en dret internacional a partir de la Carta de les 
Nacions Unides (arts. 1 i 55), del 1945, i expressament proclamat en l’article 1 dels
 Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics, i de Drets Econòmics, Socials i 
Culturals, aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 16-12-1966 i
 vigents des del 1976. En la pràctica internacional, però, el dret d’autodeterminació
 havia estat ja reconegut des de molt abans. Pensem en la Declaració d’Independència
 dels Estats Units o en la creació de nous estats a partir de la dissolució dels imperis 
austrohongarès, otomà i rus a la fi de la I Guerra Mundial. L’exercici del dret 
d’autodeterminació ha donat com a resultat que el nombre d’estats sobirans en el món 
s’ha quadruplicat des del 1900 fins ara, i vint d’aquests nous estats són resultat de la
 secessió d’una part del territori d’un estat per constituir-ne un de nou. Concretament, a 
Europa són 14 els casos de secessió des del 1900: Noruega de Suècia (1905); Finlàndia
 de Rússia (1917); Irlanda del Regne Unit (1922); Islàndia de Dinamarca (1944); 
Lituània, Estònia i Letònia de la URSS (1990-1991); Eslovènia, Croàcia i Bòsnia de
Iugoslàvia (1991) ; Eslovàquia de Txecoslovàquia (1992); Montenegro de la Unió de 
Sèrbia i Montenegro (2006), i Kósovo de Sèrbia (2008). El procés d’autodeterminació i
 la creació d’un nou Estat sobirà ha estat en cada cas diferent – previsió constitucional,
separació pactada, o, en la majoria dels casos, declaració unilateral d’independència -, 
però en tots ells la legitimació última del procés ha vingut donada per la decisió
majoritària d’un poble, expressada lliurement i democràticament per via de referèndum. 



      Una determinada tendència doctrinal en dret internacional ha vingut defensant una 
interpretació restrictiva del dret d’autodeterminació, que el considera aplicable tan sols 
als processos de descolonització. Certament, existeix un marc jurídic internacional clar, 
consistent en nombroses resolucions de les Nacions Unides, que estableix les
 condicions i el procediment per acollir-se a l’exercici de d’aquest dret per part dels 
pobles en situació colonial. Aquest marc jurídic, en canvi, no està suficientment
 desenvolupat en relació als processos de secessió en una situació no colonial.
 Tanmateix, l’absència de regulació de l’exercici d’un dret, en una situació concreta, no
 significa la negació de la seva existència, des del moment que aquest dret ha estat
formulat amb caràcter general i sense establir cap excepció, com és el cas del dret
d’autodeterminació. D’altra banda, el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, en 
un dictamen del 2004 sobre el Mur en els territoris palestins ocupats, es va pronunciar
a favor de l’autodeterminació com un dret universal, erga omnes, que ha de ser respectat
 per tots els Estats. El mateix Tribunal Internacional de Justícia, en la seva importantíssima Resolució del 22-7-2010, en resposta al requeriment de l’Assemblea
General de les Nacions Unides sobre si la declaració unilateral d’independència del 
territori de Kósovo, proclamada el 17-2-2008, era o no conforme al dret internacional,
ha declarat que no existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les 
declaracions unilaterals d’independència, per la qual cosa aquestes han de ser 
considerades conformes a l’ordre jurídic internacional.



      En el cas concret de Catalunya, la possibilitat d’exercir el dret d’autodeterminació està 
essent negada per part del Govern i de la majoria d’institucions de l’Estat espanyol, que
s’oposa fins i tot a que es sotmeti la qüestió a consulta popular. Els arguments d’aquesta 
rotunda oposició es poden reduir bàsicament a dos. En primer lloc s’afirma que la
 sobirania popular resideix en la totalitat de ciutadans de l’Estat espanyol. El dret de
decidir sobre la separació de Catalunya de la resta de l’Estat no correspon, doncs, al 
poble català per separat, ja que aquest no és un subjecte polític sobirà. El segon
argument consisteix en dir que, àdhuc si s’atribuís al poble català la condició de 
subjecte polític amb dret a decidir, la secessió de Catalunya de l’Estat espanyol seria, en
qualsevol cas, il·legal, ja que entraria en col·lisió amb la legalitat vigent, i, en concret,
 amb la Constitució espanyola, que no reconeix el dret d’autodeterminació de cap 
territori de l’Estat, i que proclama en el seu article 2 “la indisoluble unidad de la Nación
 española, patria común e indivisible de todos los españoles”.

      

Pel que fa al primer argument, hem de dir que es tracta del que en lògica elemental 
s’anomena una petició de principi. Es evident que si el poble català fos subjecte de
 sobirania ja seria independent. La qüestió a resoldre és si el poble català reuneix les 
condicions requerides per a que se li reconegui el dret d’autodeterminació, és a dir, la 
condició de poble amb la capacitat de decidir per ell mateix constituir-se en Estat sobirà.
 En aquest sentit hem de recordar que la Carta de les Nacions Unides, així com els
 Pactes Internacionals abans esmentats atribueixen el dret de decidir als pobles, no als
 Estats. En aquest sentit, no és pot discutir a la comunitat catalana la condició de subjecte
polític del dret de decidir: una història mil·lenària, una llengua pròpia, un dret civil
propi, una estructura social i econòmica diferenciada, unes institucions polítiques 
pròpies i una voluntat manifestada al llarg de segles de mantenir la pròpia identitat,
 avalen amb escreix la realitat nacional de Catalunya, reconeguda d’altra banda en el 
preàmbul de l’Estatut d’Autonomia, fins i tot en la versió escapçada per la Sentència del
 Tribunal Constitucional. 



      Certament, l’actual marc constitucional espanyol no permet l’autodeterminació de 
Catalunya. Ens trobem, doncs, davant d’una possible contradicció entre dues 
legitimitats: la de la legalitat constitucional vigent i la voluntat democràticament 
manifestada d’una comunitat nacional. No oblidem, però, que en una societat 
democràtica la llei no és altra cosa que l’expressió de la voluntat popular, a través dels 
seus representants polítics constituïts en poder legislatiu. Aquesta concepció, 
radicalment democràtica, no pot acceptar el segrest de la voluntat popular –en aquest
cas representada pel Parlament de Catalunya– en nom d’una legalitat imposada 
coactivament. En una societat democràtica –a diferència d’una dictadura– no és la llei la
 que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica la 
legalitat. És per això que considerem que el Govern espanyol no tindria cap legitimitat 
per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritària, expressi la seva voluntat –en sentit afirmatiu o negatiu–
 en relació a la creació d’un Estat català sobirà. En el cas d’una resposta afirmativa a 
aquesta qüestió, el Govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a entrar en
 un procés de negociació per establir les condicions de la secessió i resoldre de comú 
acord les complexes conseqüències derivades de la mateixa; i hauria d’implementar les 
modificacions constitucionals i legals necessàries per tal que tot el procés es 
desenvolupés de forma ordenada i equitativa. Aquest és el criteri establert pel Tribunal
 Suprem del Canadà sobre la validesa del referèndum secessionista de la província del
Quebec de 1995. En el seu dictamen del 1998 el Tribunal reconeix que una majoria
clara, expressada a partir d’una pregunta clara, atorgaria legitimació democràtica a una 
iniciativa secessionista, i obligaria el Govern del Canadà a negociar les condicions de la
 separació.

      

La declaració unilateral d’independència, proclamada pel Parlament de Catalunya,
 estaria justificada en dret internacional en el cas que el Govern espanyol impedís la
 celebració de la consulta a la ciutadania sobre la creació d’un nou Estat, o bé es negués
a acceptar el resultat afirmatiu de la mateixa. En aquest cas, la declaració
 d’independència per part del Parlament tindria efectes immediats per dotar d’existència
política al nou Estat. En efecte, aquest reuniria els criteris mínims de població 
permanent, territori determinat i autoritat política pròpia, que defineixen un Estat, tal
com van ser formulats per primera vegada per la Convenció de Montevideo, sobre Drets
 i Deures dels Estats, aprovada el 26-12-1933. La mateixa Convenció estableix que
 l’existència política d’un Estat és independent del seu reconeixement pels demés Estats.
 Aquest principi, conegut com teoria constitutiva de l’Estat, va ser ratificada pel 
dictamen del Comité Badinter, comitè d’arbitratge creat per la llavors Comunitat 
Econòmica Europea el 27-9-1991, per donar respostes jurídiques a les qüestions legals 
suscitades per la fractura de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. En el seu
dictamen, el Comitè Badinter afirma que l’existència del Estats és una qüestió de fet, 
sense que el reconeixement per part de la comunitat internacional sigui una condició
 determinant de l’estatalitat.

      

La qüestió crucial de la legitimitat jurídica d’una declaració unilateral d’independència 
en contradicció amb la legalitat vigent ha quedat resolta per la ja esmentada Resolució 
del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia sobre el cas de Kósovo. La Resolució 
estableix que en l’acte de proclamació de Kósovo com Estat independent i sobirà 
l’Assemblea kosovar no operava com institució d’autogovern de l’administració
preexistent i dintre del límits d’aquella legalitat, ans al contrari es situava al marge i fora 
de l’abast de la mateixa, i exclusivament en virtut de les facultats que li conferia la 
representació democràtica de la voluntat popular. La declaració d’independència no 
pretenia, doncs, produir els seus efectes dintre de l’ordre legal existent, sinó que creava 
una nova legalitat. En conclusió, el Tribunal estima que no existint en dret internacional 
cap norma que ho prohibeixi, la declaració unilateral d’independència de l’assemblea de 
Kosovo, una vegada constatada la impossibilitat d’un procés negociador amb Sèrbia, no
 és contrària a l’ordre jurídic internacional.



      Sobre la base del arguments jurídics que hem assenyalat, la Comissió de Defensa del 
Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona considera que és un 
dret inalienable de Catalunya, com comunitat nacional, el poder decidir sobre el seu
      futur, ja sigui dintre de l’Estat on està integrat o separant-se’n per constituir un nou estat
 sobirà, segons ho decideixi la voluntat majoritària, democràticament i pacíficament
expressada, del seus ciutadans.

      

Comissió de Defensa del Drets de la Persona de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de
Barcelona
      

Barcelona, gener de 2013

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s